Entrevista a J. J.Pérez Benlloch

Al cierre. Periodismo tal como lo he vivido és la biografia de J. J. Pérez Benlloch, “J. J.” per als amics, on recorda sense pèls en la llengua la seua experiència com a periodista. Reconeix que aquesta professió es troba permanentment sota la influència de la política i les catalogacions, però la seua lluita continua defenent els seus ideals l´han fet guanyar-se com a recompensa el reconeixement social gràcies a la seua llavor. La lluita per la defensa del periodisme durant la dictadura, i també avui dia, li ha suposat una etapa difícil, plena de disputes i controversia que se li ha personalitzat en forma de premi. Pérez Benlloch va rebre el passat mes de maig d´aquest any el premi Llibertat d´Expressió que concedeix la Unió de Periodistes Valencians en la 28 edició.



Ací vos deixe la entrevista per a que el conegueu un poc més de prop…

Per què va decidir fer periodisme quan ja quasi tenia treta la carrera de dret coneguent l´esforç que s´ha d´aplicar a aquest treball?
Arriba un moment en la vida universitària en la que has d´optar, però quan vaig acabar dret, ja havia començat periodisme, vaig solapar les carreres. Vaig acabar una i ja havia presentat l´ingrès en l´escola de periodisme en Madrid. Segurament perque no tenia ganes de treballar i vaig pensar en continuar un poc fent el `golfo´ en Madrid. La vida en Madrid era, llavors, molt `caxonda´ i no pensava tornar a fer dret… tampoc sabia realment si volia ser periodista… Era tastar què era allò del periodisme i vaig començar a fer entrevistes a artistes, això es molt divertit! I així em vaig quedar...

Abans no es tenien els mateixos principis que ara, per exemple el codi deontològic. És deveres que té efecte? La gent el té en compte?
Això es una cosa franquista i ara també ho és. Això del codi deontològic és una tonteria descomunal. Primer està la moral de cadascú, però el periodista no té més moral que el codi penal. Tot lo demés es instintiu. Què té que fer el periodista? Donar informació, donar opinions, en certa manera ser testimoni del que passa. I el porter d´enfront ha de ser calumniós? Ha d´injuriar al personal? Ha de dir mentides? No, com el periodista. Què deontologia ni què Collons! Això se ho inventà Franco! I estos `bobos´ encara continuen amb el codi deontològic! Tots tenim codis deontológics, això es una broma.

De quina manera creu que ha canviat l´essència de la comunicació i com ens afecta a nosaltres, com a periodistes?
Els periodistes pensàvem que allò podia millorar, que fer periodisme era una projecció cívica de l´individu i de l´ofici.
Ara, s´acabat la historia. Primer els periodistes es tenen que preocupar de trobar feina, si l´han trobat no perdre-la, si no l´han perdut segur que estan en una multinacional o en una gran empresa on el periodista cada vegada `pinta´ menys, inclosos els directors. Jo quan parle de premsa, parle de premsa escrita, el demés em pareix bé, però és massa espectacular, amb totes les excepcions possibles. La radio i la televisió està subordinada a la premsa escrita. Periodista que no sap escriure, oblidat, ni periodista ni hòsties.
En aquells temps, el periodista tenia un component cívic, volia canviar les coses, millorar-les però això també ho deia en la seua biografia el director del Washington Post, és a dir, que es tracta de que este món millore fent informació, donant criteri a la gent, creant intercomunicació. Si perdem tot això, este ofici què collons és? Doncs això, una merda d´ofici.


El que vosté denominava “premsa alternativa” era el seu objectiu, la “premsa perfecta”. Com ha evolucionat?
Allò era genèric, la premsa era franquista, no hi havia llibertat. Jo vaig ser uns dels inventors de la premsa alternativa, una premsa que no fora Las Provincias i El Levante, que era del falangisme, la “prensa del movimiento”. Es tractava de fer diaris o revistes que foren diferents a tot allò que teniem. Quant a la premsa ideal, no existeix. Depèn dels periodistes, depèn de la premsa editora, però hi ha una cosa que si es una guia: un mitja de comunicació serà millor quan més independència de criteri tinga.
L´objectivitat no existeix, doncs quan tu poses la teua signatura, opina el que te done la gana, sempre amb les limitacions adeqüades, sense calumniar ni injuriar, però si coneixes el idioma pots arribar al límit per a fer-li la punyeta a qui siga.

En els diaris que ha treballat quins s´acosten al model perfecte?
En Primera Página feiem el que ens donava la gana, escrivíem “com a locos”, quasi insultàvem a tot el món! Era molt divertit! Clar, no ens pagaven! En els demés diaris també m´ho vaig passar molt bé, fent la columna diària en El Levante durant el temps que vaig estar perquè em donaven tota la llibertat: Tu fes el que te done la gana mentre que no tingues problemes amb la justícia.
El País també es un gran diari, però en la mesura que és un gran diari també te més limitacions, perquè té un llibre d´estil (a diferència de El Levante) has de seguir la línia política per la que lluita i això li passa a totes les grans empreses. Quan més gran és la empresa, menys llibertat té el periodista.

Com es la seua opinió com a periodista? Es difícil sobreviure a les catalogacions?
Això també passa en quasi totes les professions, en aquesta professió estàs més en el aparador, pel que te jutgen més. Però això passa en quasi totes les professions. Veges ara, se peguen en els ambulatoris. Inevitablement, el periodista escriu la primera paraula en sa vida i ja el qualifiquen: “este es de dreta o d´esquerra”. Tu has d´assumir el teu rol: Si eres d´esquerra o si eres de centro, de dreta inteligent, atenuada, no es altra cosa. No et preocupes que tots els mitjans són de dreta. Si un periodista es d´esquerra, en els mitjans en que treballa segur que només pot ser progressista, anem a dixar-ho en una cosa ambigua.

Quina diferència es percep entre diferents països dins el món de la comunicació?
Tots els països no són iguals. Els llatins som una cosa, més experiència, empreses més sòlides, més respecte. De totes maneres, qui te la paella pel mànec en el mon de la comunicació cada vegada l´utilitza més. La premsa francesa que sempre ha sigut un model exemplar, ara que s´ha monopolitzat en unes poques mans, els escriptors d´esquerres estan pasant-ho mal. La dreta monopolitza tots els mitjans...
Els països nòrdics és un altre mon, l´esquerra és molt menys violenta que ací, perque la realitat és menys provocadora, menys opressiva, hi ha menys diferències de classe que la que hi ha en els països llatins: Portugal, Itàlia... Penseu en Berlusconi. O passes per l´aro o no treballes i si treballes per a ells has de ser un `empleat de merda´. En espanya el PSOE li va fer molt de mal a la informació perque copià de seguida els preceptes de la dreta: controlar i dominar... El famòs “Quien se mueve no sale en la foto” de Alfonso Guerra es va traslladar a tots els àmbits.
En totes les emissores i televisions perds amics, però en un país on no hi ha una certa pluralitat, no hi ha democràcia ni informació, o és una democràcia molt perversa i impresentable. La informació en tots els països tenen problemes, fins i tot, Estats Units té llacunes com el Washington Post, New York Times, algunes revistes, hi ha escriptors de esquerra, liberals… però el gran massís de la informació és de dreta pura i dura, i el mateix passa arreu del món. I que la dreta i l´esquerra el centro tinguen un tros de pa. Jo crec que se va perdent a mida que els grans interessos van descobrint que el primer que hi ha que controlar es els mitjans de comunicació i als periodistes ens han convertit en ninots. Abans no era així, quan vaig començar hi havia un marge de certa llibertat.
Quan feren Diaro de Valencia, Noticias al Día, vaig dir als periodistes: esta és una oportunitat que no aneu a tindre en la vida, aneu a ser lliures! Ixir al carer vore les coses i contar-les. Escrivim com ens done la gana, siguem periodistes! I això es un repte enorme perque a la immensa majoria, al contrari del que puguen pensar, volen es que se´ls ordene com han d´escriure, i així els lleves responsabilitats. Quan no ets lliure és quan t´ofegues. Pertany a una generació que vam dependre a escriure fent filigranes per a dir les coses, perque les diem amb adjectius i perífrasis que donava la sensació de que ho dies però no ho deies i quan vingué l´oportunitat de dir-ho alguns no sabien com fer-ho. I vaig procurar dependre a dir-ho. La gent deia: què be escriu este!. No, no es que escriga bé, es que escriu d´una manera focalitzada cap a la censura, amb estil molt rebuscat i frases molt correctes que els de la censura no sabien que volíem dir exactament.




Nerea